venerdì 4 gennaio 2013

DETZIFRADU S’ALFABETU DE SA LIMBA SARDA NURÀGICA DAE PARTE DE SU PROF. GIGI SANNA

de LogoSardigna  

Prof. Gigi Sanna, comente si benit a èssere epigrafista de protoistoria?
S’epigrafia chi apo connotu e istudiau in antis de su 1995, cando fuo insegnante in su Liceo Clàssicu De Castro de Aristanis, fu sa de sas iscritziones fenìcias, latinas e grecas ebbia. Ma in s’annu issuba mentovau est capitada una cosa de importu mannu po s’istòria antiga de sa Sardigna. Sunt essias a pizu sas bator taulitas de brunzu, sas piticherreddeddas taulitas de Tzricotu de Crabas, chi jughent meda sinnos de iscritura antiga. Amos fatu connòschere a meda de sos istudiaos de s’Acadèmia de Casteddu sas immàgines fotogràficas (calcos de sos originales) de sas  taulitas. Ma pagos de issos ant crèfiu pònnere ogos e mente a cussos sinnos chi ant pensau chi fessint frassos o puru decoratziones sena importàntzia peruna. Ca sos nuràgicos, fu cosa notòria, no iscriiant!
Assoras jeo e Juanne Atzori, bonànima, amos pensau de traballare cun totu sa fortza e s’intellighèntzia nostra po cricare de cumprèndere ite fuint cussos sinnos istranos. A pustis de duos e tres meses semus arrennèssios a cumprèndere calicuna cosa de sos sinnos: massimamente ca fuint sinnos alfabèticos e meda connotos in s’istoria de s’iscritura mediu-orientale: sinnos alfabèticos cunsonànticos sirianos e palestinesos. Emmo, sinnos alfabèticos, craros craros, chi fuint iscritos e amesturaos cun àteros sinnos pitogràficos ma de arte, amos a nàrrere, de “iscola iscribale” sarda. Dae cussu mamentu, in paritzos annos de traballu, amos fatu tretu meda e cumprèndiu, cun s’azudu de s’epigrafia e de sa paliugrafia, chi sos sardos nuràgicos impreaiant s’iscritura e antzis, chi fuint campiones de s’arte de comunicare cun sos sinnos “alfabèticos”.  Po faere cumprèndere custa iscritura est bessiu unu libru, bèndiu in tres meses e chi como non s’agatat prus in sas librerias: Òmines. Dal Neolitico all’età nuragica, Castello ed. Quartu Sant’Elena - Cagliari 1996, pp. 552.  Unu libru como chi abarrat in s’istoria de s’iscoperta de s’iscritura de sos sardos ma superau comente traballu de infomatzione e de connoschèntzia.

Cando est chi sos Sardos ant imparadu a iscrìere?
Dae meda tempus. Assumancu dae sa metade de su segundu Millènniu in antis de sa nàschida de Gesus. Sos chi ant fraigau sos nuraghes, tiant a èssere sas “crèsias” de assora, sunt sas matessi persones, de genia semìtica, chi nos ant batiu s’iscritura. Un’iscritura chi fut prenda manna de sos iscribas, tiat a àssere de sos istudiaos e sos òmines de iscièntzia de assoras. Ma como semus cumprendinde puru, gràtzias a sos istùdios de Aba Losi de s’Universidade de Parma, chi s’iscritura nuràgica impreaiat sinnos o sìmbulos fonèticos chi sunt de sa cultura neolìtica e eneolìtica puru (3500 – 1900 i.G.).

Finas a pagos annos a como fiant istados iscobertos una paia de documentos ebbia de s’iscritura nuràgica. Cando sunt istados iscobertos sos àteros documentos?
Su contu est prestu fatu: In su 1996 sos documentos fuint chimbe: sas bator taulitas de Tzricotu e s’aneddu de Pallosu de Sant’Eru (Milis). In su 2004, cun s’essida de su libru meu SARDÔA GRAMMATA, yh ‘ag ‘ab s’an yhwh  (s’Alvure ed., pp. 590), sos documentos epigràficos fuint deghessete. Dae su duamiza e bator a oe sunt istaos iscobertos ateros sessantatres documentos. Cosa ispantosa abberu, istante su fatu chi sos archeòlogos, sos chi po traballu issoro tenent s’òbbligu de cricare e de iscobèrrere,  nd’ant presentau duos ebbia! E de custos duos unu (un’ispillone agatau in Antas de Frumini Maiore) fuit istuzau, non ischimos poite, dae trint’annos! E penso chi como chi semus iscridinde àteros sunt arribande. Sa cosa, comente si narat, est difìtzile meda a dda frimare, est “inarrestàbile” e a dda cuare in calicunu modu, cumbinande trassas, non faet ca naschet s’iscàndalu. Comente s’iscàndalu mannu de sa barchita iscrita de Teti, un’istòria de un’iscoperta totu negada e impastada a fàulas.

Cun cale alfabetu iscriiant sos Sardos Nuràgicos?
Iscriiant, comente apo nau innantis, cun alfabetos sirianos e palestinesos. Custos sunt su gubliticu (dae sa citade de Gubel, tiat a èssere Biblo), su protosinaiticu, su protocananaicu, s’ugariticu e su primu alfabetu chi sos istudiaos narant “fenìciu”. Totus alfabetos connotos meda dae su sèculu colau si tenimos a banda su “gubliticu”, unu sistema de iscritura chi si connoschet pagu o nudda ancora in sa limba e in sa fonètica. Sa cosa de importu mannu po s’istòria de s’iscritura antiga est chi sos documentos sardos faent cumprèndere chi su gubliticu non podet èssere de genia sillàbica ma cunsonàntica ebbia. In su mix (cosa normale in s’iscritura nuràgica) sas lìteras gubliticas sighint a sas àteras lìteras cunsonànticas. Custu fatu nos narat chi sas lìteras gubliticas puru sunt cunsonànticas e non sillàbicas. Dd’apo nau in·d·una relata  in sa Universidade de Aix en Provence in su 1997. Sos istudiaos frantzesos m’ant rengratziau po sa bella nova, sos istudiaos sardos de archeologia (non totus po fortuna) mancu ischint ite est s’alfabetu de Biblo: ca ischint faere bene solu pireddos e ficas!
Duncas s’alfabetu non fuit unu ebbia, ma prus alfabetos in mix. Cosa notòria custa poite medas documentos sirianos protocananaicos giughent sos sinnos de sos alphabetos semìticos (1400 -1100 i.G.) amesturaos. Po ddu cumprèndere est bastante sa letura de meda istu diaos de limba e de epigrafia semìtica chi s’agatant in sas Universidades de totu su mundu. In su mix ddu est sa genia de sos pitogrammas sardos. Sardos ebbia. Ca s’iscritura sarda assimizat ma non assimizat (comente totus sas iscrituras) in su matessi tempus a sas àteras sirianas e palestinesas. Tenet variantes medas e, a bortas, meda diferentes.

Cale gènere de materiale impreaiant pro s’iscritura?
Impreaiant totu su materiale in su cale si podiat iscrìere: perda, metallu (brunzu, argentu, oro), arghidda, suerzu, linna e peddes de animales (de anzones, de crabas, ma massimamente de boes). Su tempus però, comente azumai po totus sas iscrituras antigas, no at permitiu chi arribessint iscritos cun suportos de linna, de suerzu e de pedde. Po custu fatu azumai totu de su chi ant iscritu sos nuràgicos est andau pèrdiu po sèmpere. Est abarrada solu s’iscritura fata in sas perdas, in su metallu e in s’arghidda. Sas prendas prus mannas chi nos ant lassau sos nuràgicos sunt iscrituras fatas cun su brunzu (sas taulittas de Tzricotu de Cabras e s’aneddu de Pallosu de sant’Eru).

Cale gradu de ispàrghida aiant in Sardigna sos documentos iscritos? S’iscritura fiat una cosa de pagos o de medas?
S’ispàrghida fuit manna poite agatamos documentos in donzi chirru de sa Sardigna. E custa iscritura fuit sa matessi. Sinnale custu chi b’aiat un’iscola (‘eduba’, ‘iscola de sa vida’) chi in calchi logu (Tharros cun probabilidade manna) formaiat zòvanos iscribas (mastros non solu de s’iscritura, ma de architetura, de matemàtica, de pintura, de astronomia e astrologia) capatzos de iscrìere e de lezere donzi documentu in calesisiat alfabetu fessit iscritu. Sos documentos tenent su massimu gradu de ispàrghida (stante su chi amos agatau fintzas a oe), in làcanas de Aristanis, Crabas, Paule, Abbasanta e S’Alighera. Amos a nàrrere: prus ddue sunt nuraghes e prus s’agatat s’iscritura. Custa fuit cosa de sos istudiaos de assoras, tiat a èssere sos iscribas, ma podet èssere puru chi sos sinnos prus importantes (pitogràficos), sos sinnos de su Deus de sos pòpulos de Sardigna, fessint connotos dae totus sas persones. Po dda fàere curtza amos a nàrrere chi pagos iscriiant e meda leziant. Ma sos prus no ischidiant lèzere s’iscritura sacra chi est azumai sèmpere impreada cun sa tècnica de su “rebus”.

Est possìbile chi unu pòpulu capatze de fraigare turres nuràgicas gasi cumplessas e de giumpare totu su Mediterràniu podiat non tènnere in connoschèntzia s’iscritura?
No est possìbile. Totus dd’ant pensau, ma no isco comente sos archeòlogos nono. Issos, tirriosos e tostorrudos, ant pensau chi s’iscritura dd’ant atia sos chi narant “fenìcios”, tiat a èssere mercantes levantinos in sos sèculos VIII e VII i.G. Sos pòpulos chi ant fraigau sos nuraghes fuint mannos meda po cultura e tziviltade, andaiant cun sas naves issoro a fàere cummèrciu e a bardanare puru. Ca assoras totus fuint bardaneris e si bantaiant puru, comente narat Omero, de sa balentia in s’arriscu. Sos nuràgicos, chi fuint Sherden (shardani), ant fintzas  gherrau contra a sos Egitzianos, tiat a èssere su pòpulu prus mannu de cussos tempos. Ma custu fattu a calicunu archeòlogu de pagu balia no andat meda, comente totus ischint. Ca sos Sardos de sos “Cantones” de Sardigna fraigaiant ispadas, iscudos, elmos corrudos a muntones po si gherrare e po zogare a istocadas paris paris.

(L'intervista risale al febbraio 2011. Per gentile concessione di Bartolomeo Porcheddu, di http://www.logosardigna.it/; si ringrazia Alessandro Figus per la segnalazione MP)