giovedì 17 gennaio 2013

S’acontèssida istrana de Dr. Jekyll e Sr. Hyde

tradutzione de Càrminu Pintore ( R.L. Stevenson, Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde)
(extracted from the last chapter of Sa relata de Jekyll a pitzu de s’acontèssidu)

[...] Intre de custos duos èsseres, oramai, nde depia seberare unu. Sas duas naturas meas teniant a cumone petzi sa memòria, ma totu sas àteras facultades non fiant partzidas in manera che pare. Jekyll, chi fiat unu misturu, a bias pistighingiadu meda, àteras bias cun gustu progetaiat e faghiat a mesu a pare de sos pragheres e de sas benturas de Hyde; Hyde, imbetzes, discoidaiat a Jekyll o, a su prus, l’ammentaiat comente su bandidu s’ammentat de su disterru in ue si cuaiat dae sa giustìtzia. Jekyll intendiat pagu de prus de s’incuru de unu babbu; Hyde pagu de prus de su discòidu de unu fìgiu. A seberare a Jekyll cheriat nàrrere sa morte de totu sos pragheres chi aia gosadu a cua pro tempus meda, e chi a ùrtimu aiant cumintzadu a mi soddisfàghere a prenu. A seberare a Hyde cheriat nàrrere a mòrrere a unu muntone de interessamentos e punnas e torrare de botu, e pro semper, unu remitanu; cheriat nàrrere a pèrdere cada amigu. Sa chistione baddu paret disuguale, craru, belle gasi b’aiat un’àteru cunsideru galu a fàghere, est a nàrrere: in su mentras Jekyll diat àere patidu meda in su fogu de s’astinèntzia, Hyde non diat àere tentu mancu sègheru de su chi perdiat. In custa cunditzione istrana, sos puntos de sa chistione fiant betzos e comunos che a s’òmine; sas pròpias tentatziones e sas matessi timòrias ghetant su dadu pro su pecadore in tentatzione e ispramadu; m’est costadu, che a sa prus parte manna de sos che pare meos, de seberare sa parte mègius, e de non nd’ischire a la mantènnere.
Ello, apo seberadu su dotore betzu e discuntentu inghiriadu dae sos amigos, e l’apo naradu a mai si bìdere detzisu a sa libertade, a sa giovania (relativa), a su passu lèbiu, a sas pulsiones fortes, a sos agrados segretos chi aia gosadu cun su corpus de Hyde. Baddu apo fatu custu sèberu cun carchi reselu, pro ca sa domo de Soho no l’aia lassada, sos bestires de Hyde no los aia distrutos, los mantenia semper in s’istùdiu meu. Mancari gasi pro duos meses aia postu fide a su pensu leadu; pro duos meses aia bìvidu in manera austera comente mai in antis aia fatu, e in càmbiu sa cussèntzia fiat in paghe. Ma su tempus fiat cumintzende a fàghere prus dèbiles a sas timòrias meas, su bantu de sa cussèntzia si fiat fatu una cosa normale; imbetzes disìgios e pistighìngios aiant cumintzadu a mi turmentare, comente chi Hyde esseret gherrende pro sa libertade, e in fines, in un’iscuta de debilesa morale, apo ammaniadu una bia torra sa droga e l’apo ingullida.

Non penso chi, cando un’imbriagu meledat a sa sola subra de su vìtziu suo, l’assuddent una borta de chimbighentos sos arriscos chi b’at pro neghe de s’insensibilidade fìsica sua; nemmancu deo, pro cantu apa istudiadu meda sa cunditzione mea, apo dadu bastante cara a sa betze insensibilidade morale e de sa capatzidade de fàghere dannu sena sentidu chi fiant su naturale de Edward Hyde. Belle gasi dae cussas etotu nd’apo tentu su castigamentu. Su dimòniu de sa malesa, chi pro tempus meda fiat acorradu, si nche fiat essidu a foras rugidende.
Mi nde sapia, in su mentras chi ingullia sa potzione, de un’impèllida conca a su male sena frenu e prus a fùria. Naro chi est istada custa cosa etotu, mi so pensende, a mòere in s’ànimu meu una temporada de impassèntzia gasi manna chi mancu apo ascurtadu sas paràulas tziviles de sa vìtima
malassortada; a su nessi potzo giurare cara a Deus chi perunu òmine de bonos sentidos si diat èssere fatu reu de unu dannu gasi pro un’intzìdia gasi de pagu contu; atrogo chi apo fertu sena meledu, sena bi pensare, che a unu crieddu chi segat unu gioghitu. Ma mi fia iscapadu abidentemente dae cale si siat istintu echilibradore chi agiuat a totus, peri a sa peus gente, a caminare assentados in mesu de sas tentatziones de su male; pro contu meu, oramai, a èssere tentadu cheriat nàrrere a rùere deretu in falta.
De botu s’ìspiritu lutziferinu si fiat ischidadu in intro de mene e aiat assurbiladu. Cun una fùria giogulana aia crepadu de corfos cussu corpus sena aguantu, intendende ditzosia a cada corfu; petzi cando aia cumintzadu a m’intèndere istracu, totu in una, in su cùcuru prus artu de su dillìriu meu, aia intesu un’astriada de terrore. Sa nèula si fiat imberta; mi fia intesu in arriscu de vida; e mi nche fia fuidu dae cussu ispetàculu de illacaduras, esaltadu e a trèmula, cun cussu apretu de malesa soddisfatu e alleporeddadu cun s’istima pro sa vida mea crèschida sena mesura. Fia curtu a sa domo de Soho, e pro èssere prus a seguru aia brusiadu sos pabiros meos; a coa aia giradu a fùrriu in sos caminos lugorosos semper cun su matessi incantu mentale iscuncordu, allegru pro sa malafatia mea, progetende de nde fàghere àteros puru in su tempus a bènnere e mancari gasi impressidu pro sa timòria de nch’intèndere in palas meas a s’isvengadore. Hyde giughiat una cantzone in lavras, cussu note, cando aiat bufadu sa droga, e aiat bìidu a sa salude de su mortu. Ma sos dolores de sa metamòrfosi no aiant galu tzeladu de lu turmentare e giai Henry Jekyll, cun làgrimas de reconnoschèntzia e de impudu, fiat rutu ghenugros a terra artziende cara a Deus sas manos giuntas. Su belu de su lastimòngiu chi aia tentu pro mene etotu oramai si fiat crepadu de su totu, e apo torradu a bìdere totu s’esistèntzia mea: dae sa pitzinnia, cando caminaia a manu tenta cun babbu, a bellu a bellu colende sas càrias de su traballu meu, finas a nche cròmpere, cun su matessi sentidu de irrealidade, a sos ispreos maleitos de cussu sero. Depo àere istriuladu; chircaia cun sas làgrimas e sas pregadorias de arressare sa truma de immàgines e sonos odiosos chi sa memòria mi torraiat a ischidare in conca; e finas in mesu de cussas pregadorias sa cara ispramosa de s’inicuidade mea m’isperelaiat s’ànima. De s’agudesa de s’impudu a bellu a bellu nd’aiat pigadu sa parte unu sentidu de assulenu. Sa chistione de su portamentu fiat determinada. A mudare in Hyde non faghiat prus; cherende o non cherende, fia acorradu in sa mègius parte mea: ohi, cantu fia allegru pro custu pensamentu! E cun canta umiltade prena de contivìgiu fia torradu a sas privatziones de sa vida mea de in antis! E cantu mi costaiat a serrare sa ghenna chi aia brincadu e torradu a brincare bias meda gasi e a truncare sa crae a suta de pee! Sa die a pustis si fiat isparta sa nova chi a su mortore l’aiant cassadu, chi fiat ladinu chi sa neghe fiat de Hyde, e chi su mortu fiat un’òmine istimadu a beru. Cussu non fiat petzi unu crìmine, fiat unu machine tràgicu. Penso de nd’èssere istadu cuntentu de l’ischire; penso de nd’èssere istadu cuntentu chi, in agiudu e in defensa de sas impèllidas meas mègius, si fiat posta in mesu sa timòria de sa furca. Jekyll fiat torra in sa tzitade in ue mi podia cuare; si Hyde s’esseret iscampiadu un’iscuta, si diat essere atzapadu sas manos a pitzu de totu cantos, prontos a lu tènnere e a lu mòrrere. Aia detzisu de mediare a su tempus coladu meu cun su portamentu meu in su tempus a bènnere; e potzo nàrrere cun onestade chi custu pensu meu at giutu a resurtados bonos.
Già l’ischides bois puru cun canta ardòria sos ùrtimos meses de s’annu coladu mi sia afainadu pro illebiare sas suferèntzias angenas, già l’ischides cantu apo fatu pro sos àteros, e chi cussas dies sunt coladas chietas, belle che allegras pro mene. Nemmancu potzo nàrrere a beru chi m’esseret istrachende cussa vida innotzente e de bonu fàghere; antis die cun die fia semper prus soddisfatu; ma galu fia persighidu dae cussu dualismu de proponimentos, e, a bellu a bellu chi s’arrepentu meu fiat tzelende, sa parte mea peus, chi m’aiat bintu bias meda gasi e chi petzi dae pagu tempus l’aia presa a cadena, fiat cumintzende a murrungiare pro ca si cheriat a nche l’iscapare.
Mancu in mente lu tenia a torrare a Hyde a vida; petzi s’idea mi faghiat bènnere su gaddìngiu; nono, fiat sa persone mea matessi chi, una bia torra, tenia sa tentatzione de mi giogare cun sa cussèntzia mea; e, comente li costat a chie pecat a fura, in fines so rutu pro sos assàchios de sa tentatzione.

B’at una fine pro totu sas cosas; finas sa mesura prus manna si prenat a cùcuru a sa fine; e cussa audida mancari de pagu dura a sa malesa mea nch’aiat derrutu s’echilìbriu de s’ànimu meu. Belle gasi non fia allarmadu, sa derruta pariat naturale, belle che una torrada a su naturale meu comente fia in antis de pigare sa droga. Fiat una bella die, una die crara de ghennàrgiu, su terrinu fiat umadu pro s’astra chi si crepaiat a suta de pees, non b’aiat nues; e Regent’s Park fiat prenu de cussos istocheddos chi s’intendent in ierru e giai nuscaiat de beranu. Fia sètzidu cara a sole in un’istrada; sa fera chi tenia in intro fiat famida de cantos de memòria, sa parte ispirituale mea fiat sonnida, promitiat chi si diat èssere impudada a pustis, ma in s’ora non s’afainaiat. “De àteru,” fia pensende
so totunu a belle totu sos àteros cristianos” e aia risitadu, ponende·mi a pare cun sos àteros òmines, ponende a pare su contivìgiu chi ponia deo in su bonu fàghere cun sa mandronia issoro. E, giustu in su momentu de cussu pensamentu crètidu, m’est pigadu unu male; una gana mala ischifosa e una trèmula che chi mi nch’essere morende. Sos dolores fiant colados, m’aiant crepadu; e, comente nche fiat agabbadu cussu mancamentu, mi fia abbigiadu chi sa natura de sos pensamentos meos fiat mudada, prus ànimu, prus balentia, unubestires mi si fiant allagoriende sena forma a pitzu de su corpus meu cancaritende·si; sa manu chi giughia in ghenugros fiat totu nodos e prena de pilu. Fia Edward Hyde! Pagu in antis fia seguru de su totu de èssere rispetadu dae totus, de èssere ricu, istimadu, cun una mesa aparitzada isetende·mi in domo; e como, faghia torra parte de sa feghe de sa genia umana, fia torra su persighidu, su sena domo, su mortore de mandare a sa furca.
Sa resone mea fiat balla·balla, ma non m’aiat lassadu de su totu. Mi fia abbigiadu prus de una bia chi, in custu àteru naturale meu, cada facultade mea si faghiat prus aguda e sa mente si faghiat prus elàstica e gasi fiat acontèssidu chi, in ue Jekyll baddu diat àere tzèdidu, Hyde fiat istadu gasi balente
de nche bi la fàghere. Sa droga fiat in unu calàsciu in s’istùdiu meu; comente nche la podia tènnere? Custa fiat sa chistione, (e mi mantenia sas cucas intre de manos) e cheriat a la risòlvere deretu. Aia serradu sa ghenna de su laboratòriu. Si m’essere atrividu a nch’intrare a domo dae s’intrada manna
sos tzeracos meos mi diant àere intregadu a sa giustìtzia. Aia cumpresu chi tenia bisòngiu de agiudu angenu, e aia pensadu a Lanyon. Ma comente lu podia addobiare? E comente lu podia conchinare? Finas renessende a m’iscampare s’arrestu caminu·caminu, comente nche podia cròmpere cara a issu? E comente lu dia àere pòdidu, sende Hyde un’istràngiu disconnotu e desagradèssidu, conchinare su dotore nòdidu a andare a compidare in s’istùdiu de su collega suo, Dr. Jekyll?
Tando mi fiat coladu in conca chi carchi cosa de su naturale meu originale m’abarraiat: podia iscrìere cun s’iscritura mea e, comente nch’apo bidu custa ispera de lughe, su trainu chi cheriat sighidu si mi fiat mustradu a craru.
Duncas mi fia assentadu in sa manera mègius chi podia, sentidu de libertade dae sos doveres. Mi fia apompiadu: sos apo mutidu una carrotza chi fiat colende, mi nche so fatu giùghere a un’albergu de Portland Street, chi su nùmene mi fiat bènnidu in conca a fortuninu. Cara a s’aèrgiu meu (chi fiat còmicu a beru mancari esseret tràgica sa sorte de chie cugugiaiant cussos bestires) a su veturinu li nche fiat iscapadu unu risitu. Aia acorriatzadu cun una fùria diabòlica e su risitu li fiat isparèssidu dae sa cara – mancu male pro issu – e mancu male galu de prus pro mene ca fia a puntu de nche lu ghetare a bassu dae sa carrotza. Intrende a s’albergu, mi fia apompiadu totu a inghìriu cun una cara gasi iscanida chi sos camerieris fiant a trèmula; non si fiant mancu apompiados in cara cando fiant paris cun megus, aiant pigadu sos cumandos meos cun acatu, m’aiant fatu intrare in un’aposenteddu privadu, e mi nch’aiant porridu su chi mi bisongiaiat pro iscrìere.

Hyde in arriscu de vida fiat una creadura chi mi fiat noa: bulugiadu dae un’arràbbiu afusadu, in ganas de fàghere carchi disacatu, semper in disìgiu de fàghere malesas. Mancari gasi cussa creadura fiat unu margiane; aiat bìnchidu a sa fùria cun balia manna; e aiat iscritu duas lìteras de importu mannu, s’una a Lanyon, s’àtera a Poole, e, pro si segurare chi las aerent mandadas, aiat cumandadu de las mandare comente racumandadas.
A coa fiat abarradu sètzidu die·die in s’oru de su fogu in s’aposenteddu privadu, e si mossiat sas ungras; aiat gustadu a sa sola cun sas timòrias suas, mentras su camerieri chi lu serbiat fiat tremende·si pro sa mala pompiada; e a pustis, cando fiat note fata, fiat essidu, aiat mutidu a una carrotza tancada e si fiat fatu giùghere a tràvigu in sos caminos de sa tzitade. 
‘Issu’ li naro, non potzo nàrrere chi fia ‘deo’. Cussu fìgiu de unu dimòniu non giughiat prus nudda de umanu; non b’aiat nudda si non timòria e òdiu. E cando, timende chi su veturi nu s’esseret assumbradu, aiat lassadu sa carrotza e aiat sighidu a pee, atirende s’atentu de sos caminantes notàrgios cun cussos bestires tropu mannos, cussas duas passiones bassas no li si nche chitziant dae conca. Caminaiat a sa lestra, persighidu dae sas timòrias suas, tzarrende·si a sa sola, cuende·si in sas carreras prus pagu abitadas, contende sos minutos chi b’aiat galu in antis de mesunote. Una fèmina l’aiat ingramessiadu, baddu chirchende de li bèndere luminos. Issu l’aiat pigada a iscavanadas e cudda si nche fiat fuida.

Cando so torradu deo matessi in ue Lanyon, s’ispreu de s’amigu meu de semper m’aiat fertu meda, creo; non nd’isco; de cada manera cussa impressione est istada che a unu gùtiu in su mare de orrores chi aia dèpidu patire in sas oras in antis. B’aiat àpidu unu càmbiu in mene. Non mi persighiat prus sa timòria de sa furca, su chi timia fiat a èssere Hyde. Aia ascurtadu sa cundenna de Lanyon comente chi mi l’essere bidende in bisu, gasi matessi comente in bisu fia ghiradu a domo, e mi fia corcadu. A pustis de s’iscoramentu de sa die aia dormidu a sonnu surtu chi nemmancu s’assàchiu de s’ammuntadore aiat truncadu. Mi nche fia ischidadu su mangianu in fatu dèbile ma pasadu. L’odiaia e lu timiat semper cudda bèstia chi mi dormiat in intro e non renessia a ismentigare sos arriscos orrorosos de sa die in antis, ma nessi fia torra in domo mea, e a curtzu a sa droga mea e sa cuntentesa de m’èssere sarvadu fia gasi forte chi belle binchiat a s’illuinore de s’isperu.
A pustis de àere ismurzadu fia passigende cun s’ànima in pasu girende in sa corte; alenaia cun praghere s’àera bastante frita, cando torra m’ant assachiadu cussos sentidos chi non si podent ispricare chi avertint a primu sa metamòrfosi; apo tentu giustu su tempus de m’istichire in s’istùdiu meu, e giai fia torra turmentadu dae sas passiones de Hyde. Cudda bia m’est tocadu de pigare sa dose a duas bias pro torrare a èssere Jekyll e, mìseru de mene, ses oras a pustis, in s’ìnteri chi fia sètzidu tristu cara a sa tziminera, sos regiros mi fiant torrados a pigare e m’est tocadu de pigare torra sa droga. Pro la segare in curtzu, dae tando in susu, petzi cun una cària sighida e cun s’agiudu de sa droga so renèssidu a torrare a pigare sa forma de Jekyll. A cada ora a de die e a de note mi pigaiat cussa tzudda chi annuntziaiat sa metamòrfosi: mescamente si dormia o si fia dormitende in sa cadrea, mi nche torraia a ischidare semper cun su carenale de Hyde. Sende minetzadu dae una malasorte chi pariat semper a curtzu, e pro neghe de s’insònnia chi mi fia cundennadu, (iscuru a mie, pensaia chi gasi meda non si poderet aguantare) fia torradu una creadura dèbile in ambos corpus e mente, e persighidu dae unu pensu ebbia: s’ispreu pro cussu àteru mene matessi. Belle gasi, cando dormia o cando s’efetu si faghiat prus brandu, ruia belle sena transitzione (dae chi sos ispàsimos de sa metamòrfosi si faghiant semper prus pagu marcados) suta de su domìniu de unu fogu de màgines totus ispramosas, de un’ànimu gheladu de òdiu sena resone, de unu corpus chi pariat non forte bastante pro aguantare cussas balias bestiales de vida. Su podere de Hyde pariat chi creschiat, duncas, paris cun sa debilesa de Jekyll.

E fiat craru chi s’òdiu chi los partziat fiat totunu pro s’unu e s’àteru. Pro Jekyll fiat istintu vitale. Aiat atribuidu de su totu sa malastrosia de cussa creadura chi teniat a cumone cun issu carchi fenòmenu de sa cussèntzia e chi fiat presu a issu finas a sa morte: e, in prus a custos allatzos, chi fiant sas partes chi prus faghiant làstima de su dolu suo, Jekyll pensaiat a Hyde, cun ogni balia de sa vida sua, comente chi esseret una creadura non demonìaca ebbia, si no inorgànica puru. Fiat custa sa cosa ispantosa; chi su ludu dae fundu fiat pesende boghes e istrìulos; chi su prùere amorfu faghiat de manos e faghiat pecados; chi su chi fiat mortu e sena forma fiat pighende a fura su logu de sa vida. E mescamente, chi cussu ispreu chi li si pesaiat esseret presu prus a istrintu a issu chi no una mugere; chi esseret prus ìntimu chi no un’ogru, chi esseret acorradu in sa carre sua dae in ue l’intendiat ruzidare e gherrende pro essire a campu; e chi in sos momentos de debilesa, o cando fiat a puntu de si nche dormire, lu binchiat e li furaiat sa vida.

S’òdiu de Hyde pro Jekyll fiat de una casta diferente. Pro sa timòria chi teniat de sa furca li tocaiat de sighida a si mòrrere a sa sola, a abarrare mortu pro su momentu, e torrare a èssere petzi unu chirru, mentras issu cheriat èssere persone intrea; ma cussu apretu lu grisaiat meda; lu grisaiat s’iscoramentu chi giughiat Jekyll; e non bajulaiat s’ascu chi teniat Jekyll pro issu. E gasi Hyde mi faghiat cussas brullas suas de martinica, comente pro nàrrere a iscorfionare irrocos cun s’iscritura mea in sas pàginas de su libru chi fia leghende, o brusiare sas lìteras e distrùere su ritratu de su biadu de babbu; e so seguru chi, si no aeret tìmidu sa morte, a custa ora si diat èssere crepadu pro crepare a mie in corpus. Ma fiat ispantosu cantu amore pro sa vida teniat; e bos naro un’àtera cosa puru: deo, chi isto male e atzuddo petzi a su pensamentu suo, cando meledo subra de sa ghelèstia e su patimentu de cussu atacamentu suo a sa vida, cando meledo subra de su terrore chi tenet, de su podere chi tèngio de lu ochìere morende·mi a sa sola, tando m’abbìgio chi in coro tèngio unu pagu de piedade pro issu.

Est inùtile, e tempus non bi nd’at prus, pro sighire custu contu; chi bastet custu: nemos mai podet àere patidu sos turmentos meos, e mancari gasi s’abitùdine fiat a garbu de mi donare – no, non naro un’assulenu – ma una casta de insensibilidade de s’ànimu, una genia de disisperu ammasedadu, e su castigamentu diat èssere pòdidu durare annos meda, si no esseret acontèssida s’ùrtima traschia, chi mi nch’at chitzidu pro semper sa cara e su naturale meu. Su recatu de sales, chi non nd’aia prus leadu a pustis de s’ùrtimu esperimentu, fiat agabbende. Nd’aia fatu leare galu, aia ammaniadu sa droga: bi fiat istada sa buddidura e su primu càmbiu de colore, ma su segundu nono; aia ingullidu su matessi cudda mistura ma nudda, perunu efetu. Già nd’ais a ischire dae Poole comente l’apo mandadu in cherta in totu Londra; de badas; e como so cumbintu chi sa prima provista de sales fiat sòrina e chi est istadu pròpiu ca no fiat pura chi aiat fatu sa droga gasi forte. Belle una chida nch’est colada, e nche so concruende custu contu a suta de s’efetu de s’ùrtimu de sos prùeres meos betzos. Duncas, custa est s’ùrtima bia, francu carchi miràculu, chi Henry Jekyll podet sighire sos pensamentos suos e podet bìdere sa cara sua (mancari càmbia de una manera gasi trista) in s’ispigru. Nen mi depo istentare tropu a nche concruire s’iscritu, pro ca si finas a como no est istadu distrutu, est istadu pro unu misturu de betze abbistesa e betze bona sorte. Belle gasi, si sos dolores de sa metamòrfosi m’ant a pigare in s’ìnteri chi so iscriende, Hyde diat fàghere s’iscritu in milli cantos; si, imbetzes, a pustis de agabbadu de iscrìere at a colare unu pagu de tempus, s’egoismu ispantosu de Hyde e su pistighìngiu de su momentu l’ant a sarvare dae cussos crepos suos de martinica. Prus a prestu, sa sorte chi nos est cugugende a nois duos paris, at giai mudadu e ammasedadu meda a Hyde puru. Intro de mesora, cando apo a àere torra e pro semper pigadu cussa personaliade odiosa, isco giai chi m’apo a imbolare in subra de sa poltrona mea e mi nch’apo
a abarrare in cue a trèmula e a prantos o apo a sighire caminende anda e torra in custu aposentu (s’ùrtimu amparu meu in custa terra), ascurtende cun atentu e disisperu pro nche tènnere cale si siat sonu de minetza. It’at a mòrrere, in sa furca, Hyde? O at a atzapare s’ànimu pro si liberare a s’ùrtimu? Deus si l’ischit: deo non bi dao prus cara; custa est s’ora de sa morte bera mea, su chi b’at a capitare a pustis at a pertocare a àtere chi non so deo. Como, tando, mentras chi arrimo sa pinna e siddo sa cunfessione mea, li pòngio fine a sa vida pirmada de Henry Jekyll.