sabato 24 agosto 2013

Sa gruta

de Nanni Falconi

.....Andeit deretu a su montigru de Lotoa fintzas a su Cùcuru de sos Astores. Non b’aiat àpidu nen mancu bisòngiu de nche pigare a cue pro andare a ue depiat andare. Antzis fiat su caminu prus matanosu su chi fiat leende. Lu fiat faghende ca non cheriat bìdere su pastore chi, dae cando si nde fiat andadu isse, aiat in allogu sa tanca de Padru Cugadu. L’aiat dèvidu nàrrere a ue fiat andende e no nd’aiat gana de iscobiare a neune sos segretos suos.

Bidende∙la dae su cùcuru de Lotoa, sa falada chi si li paraiat a dae in antis li fiat pàrfida curtza, e pagu matanosa a fàghere, fintzas si lu fiat bidende chi si trataiat de andare in unu rocàrgiu malesadu. In totu sos annos chi fiat istadu in sa badde de Lerno non li fiat capitadu mai de falare su montigru de Lotoa dae cussa banda de riu. S’abigeit luego chi aiat fartadu a leare cussa truncadura.
S’imburvada chi fateit a puntingiosso s’assomigiaiat a cussa de unu porcu abru apretadu dae sos canes. 
E che unu porcu abru li tocheit de isfrascare in sos coladòrgios suos, colende in mesu de rocas, tupas de Aladerru e frores de fèrula sicos.
Su frascàrgiu fiat gasi carcu chi l’impediat de bìdere fintzas su chelu.
A mesu falada su solu inditu chi podiat sighire fiat su crocolliare de unu traineddu de abba chi galu falaiat dae carchi strumponeddu in su riu. 
Ca in s’istiu, su riu Mannu de Bidducara in cussu calancone iscurret in mesu a sos còdulos in traineddos lenos e a bias s’imberghet suta sa rena pro cumpàrrere carchi metre prus a dae in antis in pojùculas de abba lìmpida e frisca. 

E in ue isse, cando s’aundat, ammuntonat unu pagu de rena, in sas cansadeddas, bi creschent giuncu, buda e sàlighes, e fintzas, in mesu a sas rocas, àrbores de figu areste chi cumbatat istagione cun istagione sos istrumpones e sa fua sua. 
Cando a fines resesseit a nche falare s’isfundeit sa cara e sos pilos pro s’isfriscare. 
Fiat galu a pròere. Nche fiant a mesu de Santu∙Gaini e fiat galu a pròere! 
Cuss’aera cugudada de nues rujas fiat mala a bajulare e sos babboutzos l’aiant percossadu chene pasu in sa faladòrgia che cando esseret istadu in prenu istiu. 
Como deviat pigare a su mancu de una otantina de metres e posca deviat chircare a inghìriu, isperende de agatare carchi sinnu chi l’aeret ammentadu in ue fiat s’àidu. 
Fiat bint’annos chi non bi torraiat a sa conchedda. Non fiat fàtzile a l’agatare. Fortzis non bi li fiat bastada una die.  “ Sa campànnia puru mudat,” si nargeit in su pensamentu. “In sa natura non b’at nudda de eternu si no issa matessi; nen mancu sas rocas sunt semper che pare. Mudat issa e mudamus nois!
Mi paret totu diversu dae comente mi l’ammento. Sas rocas e sos àrbores sunt prus artos, e sos trèmenes, in ue pensaia chi nche abburrigonaiat onni cosa chi bi passaiat subra, como m’abìgio chi sunt pojùculas chi non si nche ingullit nen mancu una formigra”. 
Sa gruta non fiat àteru che una roca chi aiat cumbatadu pro sèculos cun un’abba proia e cun unu bentu isfidiadu chi nde l’aiat isboidadu su coro modde. Una roca chi posca si fiat cobercada pro neghe de carchi cadreddada de sa terra. 
A cara a chelu bi fiat abbarradu un’istampu; ca sas intempèrias de millènnios fiant resessidas a la colare dae parte in parte a su tempus chi fiat ritza. Unu istampu chi como fiat s’àidu a sa gruta e chi isse aiat tuponadu cun una pedra lada cando aiat detzisu de non bi torrare prus. 
“Milla!” si nargeit a boghe arta arreende∙si afaca a una roca.
Aiat timidu de non s’ammentare nudda e a s’imbesse, bidende cussa roca, sa retentiva li fiat torrende nìdidos totu sos ammentos ammuntonados in cussu tempus chi creiat ismentigadu pro semper.
Iscostieit cun sos pees una tupighedda de fèrula afaca a una roca chi pariat una de cuddas pedras ficadas dae sos òmines antigos, e sùbitu bideit sa pipiredda de pedra.
Fiant tres pedras afaca apare e una subra. 
Nde leeit sa de subra e forrogreit in mesu de sas àteras fintzas a agatare una ballinedda de bidru coloradu. 
“ Millu su sinnu!” si nargeit risitende cuntentu. Abbaisende∙si sa ballinedda, una griciolina colorada, su coro comintzeit a tocheddare prus a forte.
Andeit deretu e detzisu a una macra de rueddu chi pendiat dae unos cantos fundos de Èlighes. L’aiat catzigada pro cantu podiat e aiat iscostiadu sas fruscheddas ispinosas.
Sa pedra lada fiat in ue l’aiat posta e tancaiat s’àidu. No l’aiat mòvida neune. Sa fogisina de annos e annos si bi fiat pasada subra e fiat bènnida a terrinu. Su tempus aiat carrargiadu totu e aiat mantesu cuadu su segretu de s’àidu.
Intrende li fiat pàrfidu comente e chi esseret istadu giumpende sa giaga de su tempus e chi esseret istadu torrende in segus. E cando nche isteit intro, su nuscu de laniore e de cosas imbetzadas chi l’aiat leadu a tobeddas e chi l’ammentaiant àteros tempos, li fagheit sos ghenugros ledres apretèndeּlu a si sètzere in unu ispuntoneddu de roca chi nd’essiat in su pamentu de terrinu netadu dae cale si siat brutura fintzas dae cando sa roca si fiat cobercada. 
Sa conchedda non fiat manna meda: fiat cantu un’aposentu mannu de corcare e arta prus de isse. Bi podiat istare ritzu chene timòria de atzumbare sa conca. Sa banchitedda de gortigru chi s’aiat fatu a su tempus fiat galu inie, gàrriga de prùere fine∙fine e tacada dae su tempus, ma e de sa banchitedda de fèrula e de s’istoja de uda non b’aiat trata: si fiant solobradas in prùere.
A su tempus aiat ficadu in su pamentu unu apichistèrgiu de linna de Nìberu: fiat galu ritzu. S’ammenteit chi b’aiat apicadu sos tràmunos de tziu Gonàriu ma non bi fiat abbarradu nudda; si fiat sortu totu. 
In un’anta de sa roca, in una giona chi pariat una caramita, b’aiat una cascetedda de lamiera.
Isse si l’abbaideit dae atesu chene resessire a andare a nde la leare e a l’abbèrrere.
“ Non mi l’ammentaia de nche àere postu custa cascietedda,” si nargeit. “ Su breve tando devet èssere intro de cue. Nche lu devo àere postu intro pro chi su tempus destruidore no l’aeret isconsumingiadu,” s’aiat naradu a boghe∙ bàscia comente pro una timòria chi artziende∙la aeret iscontzu s’apentu de cussu logu.
S’asciutore de sa conchedda l’aiat mantesa intrea, fintzas si macras de ruìngiu l’aiant tacada. Si nde fiat pesadu e si fiat postu a isperiare totue a inghíriu. Aiat un’iscera de timòria a abbèrrere sa cascietedda, fintzas si fiat bènnidu pro cussu chi b’aiat intro. 
Su chi fiat timende fiat chi dae cue nd’esserent  brincados fora sos pàntamas de su passadu suo e l’aerent postu una gangullita fea.
Fiat timende ma fiat bènnidu a cue pro cussu. Tratengeit s’alenu interis chi la leaiat in manu e l’aberiat.
Su breve de tziu Gonàriu fiat inie subra∙subra, comente aiat ipotigiadu chi esseret istadu, e suta de isse sos cartolàrios pro sos cales fiat bènnidu. 
Si pongeit in busciaca su breve e nde leeit su cartolàriu de subra.
Sa cobertina e sos oros fiant umidados e aberende∙lu aiat bidu chi sa tinta de s’iscritura aiat unu pagu macradu sas pàginas ma chi si podiat legher bene. 
S’acurtzieit a s’ispera de lughe chi falaiat dae s’àidu e nde legheit sas primas paràulas. Eja, giai fiant issos. Fiant sos assentos de sos pensamentos e de sas faians chi isse aiat iscritu s’annu chi fiat essidu a pastorigare in sa badde de Lerno.
Bi fiat fintzas assentada sa prima die chi fiat essidu a campànnia; antzis incomintzaiat pròpiu cun unu consideru de sa die.
“ E daeminche pastore. Oe, su 22 de Santu Gaini de su 1963 mamma m’at naradu chi devia bènnere a Padru Cugadu a tentare cussas pagas berbeghes chi nos sunt restadas. Apo agabbadu sas iscolas a su chi paret. Cest la vie! a la nàrrere cun cussu pagu de  frantzesu chi apo imparadu. Babbu est malàdiu. No isco ite at. Pedru est tzerachende in su campu de Chilivani. A isse l’est andada peus de a mie puru ca est atesu dae domo”.....